Notes sobre el post-simbolisme

J. Carner, com altres autors de la seva generació, evoluciona cap a una estètica post-simbolista . Però... em de saber algunes coses.

Què és el simbolisme?

El simbolisme és un moviment artístic del darrer terç del XIX d'origen francès i belga, en la poesia i altres arts, que presenta imatges oposades a la realitat visible o científica per a demostrar que existeix una realitat amagada que, si no és possible de conèixer, és almenys possible d'intuir. També és un moviment artístic plàstic amb connotacions literàries, que va ser influït tant pels artistes idealistes del principi del s.XIX com pels prerafaelistes.

En què es diferencia del post-simbolisme? 

El Post-simbolisme és un corrent poètic que es va crear a Catalunya entre els anys 20 i 30. Va heretar la tradició simbolista portada fins als extrems de la complexitat de la poesia pura que es veu influïda pels esdeveniments polítics del país. La màxima virtut de l'art poètic era el lirisme.

Qui és Baudelaire?

Baudelaire és diu Charles Pierre Baudelaire, va nèixer el 1821 i va morir el 1867, va ser un poeta, crític d'art i traductor francès. Va ser un dels poetes més influents del segle XIX, i se'l va anomenar "el poeta maleït" degut a la seva vida de bohèmia i als seus excessos. Va tenir influències molt importants de Théophile Gautier i Joseph de Maistre.
Els moviments que va tenir són: romanticisme, parnasianisme i simbolisme.

 

Com és que una obra publicada el 1857 influencia un autor dels anys 30 del segle XX?

Compromès per la seva participació a la revolució de 1848, la publicació de "Les flors del mal" el 1857, va acabar de desencadenar la violenta polèmica que es va originar al voltant de la seva persona. Els poemes del llibre van ser considerats «ofenses a la moral pública i els bons costums» i el seu autor va ser processat. 
Va influenciar un autor dels anys 30 del segle XX per ser la marca del començament del Simbolisme.

Qui és Mallarmé?

Mallarmé és diu Stéphane Mallarmé, va ser un poeta francès, nascut a París el 18 de març de 1842 i mort a Valvins (municipi de Vulaines-sur-Seine, departament de Sena i Marne, França) el 9 de setembre de 1898.

Autor d'una obra poètica ambiciosa i (sovint voluntàriament) obscura, Mallarmé va ser l'iniciador d'una renovació de la poesia amb una influència que encara es pot percebre en l'actualitat. A finals del segle XIX, l'autor feia entrar la poesia a la modernitat. Representa la culminació i al mateix temps la superació del simbolisme frànces.
Va ser l'antecedent de les vanguardies que marquen els primers anys de segle.

I qui és Rimbaud?

Rimbaud és diu Jean Nicolas Arthur Rimbaud, va nèixer el 1854, va ser un dels més grans poetes francesos, adscrit unes vegades al moviment simbolista, al costat de Mallarmé, i uns altres al decadentista, al costat de Verlaine. Va escriure els seus primers versos quan tot just comptava amb quinze anys i va deixar per sempre la literatura a la prematura edat de vint. Per a ell, el poeta devia fer-se «vident» per mitjà d'un «llarg, immens i racional trastorn de tots els sentits».

El 1891, afectat de forts dolors a la cama dreta, va tornar a França, on li va ser amputada i va morir poc després en un hospital de Marsella. 

 

 

 

 

 

 

Que té a veure la poesia de Millarmé amb la de Marius Torres i la de Rimbaud?

 

Marius Torres i Perenya va nèixer el 1910 i va morir el 1942, va ser un poeta català i es centrava en el simbolisme.

 

És a dir, que la relació entre els tres és que encara que hi hagi diferència en l'any en que van escriure, tots tres es centren en l'àmbit del simbolisme. I com podem veure Millarmé i Rimbaud són francesos. 

 

L'home de la foto és Mallarmé:

La dona noucentista

Amb aquests quatre poemes em d'esbrinar com era la dona noucentista per en Josep Carner, cada un dels poemes ens donarà uns adjectius i informació que em d'interpretar quan els llegim.

Les llimones casolanes

Metimna, atrafegada, com mou la cara encesa

damunt el voleiar dels braços i el vestit.

El dinar es cou, es veu lluir la roba estesa

i ja a la cantonada és Licas, el marit.

Liceni trenca un vidre. Naïs s'esmuny, plorosa.

Llavores, arrambant-se al mur i amb passes lleus,

amb una revolada cruel i una amorosa

ha restablert Metimna la pau, que amen el déus.

Cansada, pren la copa de bella transparència

on juguen aires, núvols, solcant un blau camí,

i riu, sabent que a l'aigua mesurarà amb ciència

el raig de la llimona, la mel de romaní.

I beu, dant a l'entorn les últimes mirades.

La llum en el cristall, esparvilladament,

damunt sa cara es mou i l'omple de besades

i li fa cloure els ulls, repòs de tant d'esment.

La bella dama del tramvia

Si ran de la parada veieu el "tram" passar

tot ple de "smarts" o gent de la pescateria,

sota un gran feix de plomes eternament hi ha

la bella dama del tramvia.

La nua el seu ermini gelós com un serpent;

sa gorja mal coberta la voluptat exhala;

deurà parlar, quan parli, melodiosament:

és de París o Guatemala.

Tot d'una que l'heu vista, s'allunya a l'infinit

dins el brogit del tròlei i de la baluerna,

i es decandeix llavores la flama del sentit.

Mes, si poguéssim, ¿fora eterna?

¡Oh, no! La bella dama, de plomes sota un feix,

val més que amb sa llegenda s'allunyi benaurada;

si gaire l'escatíem, no fora tanmateix

com la copsà la llambregada.

Car la beutat, o baixa quan hem pujat -ço és…

la nostra maniobra subtil resulta vana-,

o resta, i és de Gràcia i de segur diu "pues",

sollant la parla catalana.

I no hi ha més manera: la dama corre avall

o bé de dispesera tot d'una pren la fila.

Anem a peu, poetes, car la beutat defall

en el topant on hom enfila.

Jovent, ¿oh tu que cerques la joia o el renom!,

no siguis mai fantàstic, que el dol et colpiria.

Totes les esperances de l'avenir són com

la bella dama del tramvia.

Símbols.

L'antic veia la Lluna com una noia casta,

el Sol com un poeta. El foll estiu on som

(la pedra es torna brasa i l'aire es torna plom,

la fina camiseta com una pell s'encasta)

és com una senyora (Guiteres o Proubasta)

que, sobreeixint, no dóna, amb planta lleu, cap tomb;

baldera, boteruda de natges i de llom,

espera el seu tramvia i amb els ulls clucs ja el tasta.

Bell punt aquell s'atura, ue amb totes dues mans

pren qualsevol dels dos agafadors llampants

i envers la plataforma s'empeny ella mateixa

però damunt l'estrep un peu, un d'únic, deia;

són pocs una minyona, un noi i un d'Agramunt

per a lliurar la cuixa d'en terra, hissant-la amunt.

Camperola Llatina

Alada, véns al solc i a la sembrada 

i decantes el cap a la claror, 

i mig augusta, mig espellifada, 

et corones amb l'or de la tardor. 

Tens la cintura fina i abrivada 

i el si d'una naixent promissió; 

canta la teva boca incendiada 

com una rosa de l'Anacreó. 

I fas anar la teva grana en doina 

com sobirana que escampés almoina 

i et rius del pobre Gàlata ferest. 

Mai no sabràs que dins la gleva amiga 

jeu enterrada una deessa antiga 

que et vetlla encara, compassant-te el gest. 

______________________________________

Les llimones casonales va sobre Metinma (és el nom d'una ciutat de Grècia, concretament d'una illa) és una dona treballadora, és el símbol de l'ordre, de la perfecció, l'equilibri, sinsebilitat. Metinma està fent el dinar, i ha de posar ordre a casa seva perquè els seus dos infants han fet una trapalleria, desprès es fa una llimonada (perfectament equilibrada). És el centra d'interés perquè és la que manté la família, fomenta els valors.

La bella dama del tramvia va sobre la dona idealitzada, que els poetes idealitzant una noia que puja al tamvia, i els hi d'on el consell de no pujar al tramvia perquè desprès no serà la vostra noia, que vagin a peu. No trobaran la bellesa, perquè són ells que se l'imaginen la bellesa.

La dona noucentista és una esquer com l'esperança. Idealitzen la realitat.

Per això la noia que puja al tramvia se l'imaginen molt atractiva, i hi ha una atracció física, i potser que aquesta noia que va al tamvia no sigui de França sinó d'aqui Catalunya, concretament del barri de Gràcia (Barcelona).

Símbols va sobre una dona grassa, i fa referència al símbol de l'estiu, concretament amb la calor inaguantable. Això simbolitza la realitat. I es una culminació de l'estetica noucentista.

La dona grassa que vol pujar al tramvia ella primera i l'han d'ajudar la gent dels voltants per poder pujar al tramvia, i és grassa, basta i fa nossa. 

La camperola llatina va sobre el model de dona d'un camp, que es treballadora, bruta i tremenda, aquest poema està inspirat en un cap d'una estatua, concretament el de Diana, que van trobar enterrat en un camp.

Adjectius que em trobat en els quatre poemes de la dona noucentista són treballadora, atractiva, grassa, basta, bruta, etc.

Teoria de l'ham poetic

Josep Carner va escriure l'estudi literari "Teoria de l'ham poètic" l'any 1970, un estudi que ens parla de la paraula donada.

Carner bateja la seva tècnica com a "teoria de l'ham poètic" : el poema neix d'una paraula casual o d'un vers: "Una paraula, dues, tant se val, ressona o ressonen en el nostre esperit, de dia o de nit, caminant o en repòs, en la calma i en la febre, reconeixem així la intrusa que ens xiuxiueja a l'orella o a la nostra ment solitària; la saludem vagament! no ens en podem separar ni seguir ni emprendre qualsevol tasca com si no ens hagués enartat".

Josep Carner ens informa de que la paraula donada només arriba al poeta i no pas a qualsevol dels mortals que poden prescindir de qualsevol construcció literària, a més a més, la paraula donada només la troba qui la busca, qui la desitja o l'estima.

   

Josep Carner, el príncep dels poetes!

Noucentisme.

El Noucentisme és un moviment cultural, d’abast polític, que s’inicia a Catalunya aproximadament el 1906 amb la creació de Solidaritat Catalana i acaba el 1923 amb el cop d’Estat de Primo de Rivera. 

El nom de Noucentisme va aparèixer per primera vegada en les gloses d’Eugeni d’Ors. Ell n’és el creador i el principal ideòleg.

El Noucentisme fa un ús molt concret dels gèneres literaris. Potser els més utilitzats són la poesia, l’assaig i l’oratòria. La poesia, centrada en les figures de Josep Carner i Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost), és l’espai des d’on es procedeix a la creació d’imatges.  

* Eugeni d'Ors era un dels autors del Noucentisme, una de les seves obres més importants és La Ben Plantada Gualba, la de mil veus (1911), perquè va aplegar algunes de les "gloses" en volums. Era símbol idealitzat de la dona noucentista.  

 

* En el tema de les cases en principi eren cases unifamiliars amb jardí, es van anar transformant a poc a poc en edificis de pisos, a mesura que aquesta zona va anant adquirint un protagonisme comercial que va atreure a la burgesia catalana.

El primer Hotel Colón va tenir un digne successor quan el 1918 es va reinaugurar una vegada reformat i ampliat el vell establiment. En el seu lloc es va aixecar un nou hotel de set plantes d'alçada i 200 habitacions, totes amb bany. Les obres havien començat el 1916 per iniciativa del propietari Ramon Pou i Riu, que va encarregar el projecte a l'arquitecte Enric Sagnier (1858-1931). La remodelació es va dividir en dues fases amb l'objectiu de mantenir l'activitat de l'hotel. La primera fase afectava només a la meitat de l'edifici i la segona va permetre acabar l'obra.

 Modernisme:

 

Noucentisme:

 

* L’escriptor i polític Gabriel Alomar i Vilallonga. El 1904 pronuncià una conferència a l’Ateneu Barcelonès, publicada el 1905 per la Tipografia L’Avenç. El títol d’aquesta conferència era Futurisme, amb el qual Gabriel Alomar expressava un concepte de modernisme que seguí treballant en molts dels seus escrits.

És en el context social i cultural d’aquests anys que es produeix l’aparició d’una revista de molt curta durada que és un reflex de la influència que tingué la figura de Gabriel Alomar en l’entorn catalanista.

 

* Aquesta és una de les bicicletes d'aquell temps del Noucentisme, molt poques persones eren privilegiades en tenir bicicletes perquè eren una novetat en aquell temps, i el seu preu era bastant elevat.

 

*Barcelona és un dels exemples on el Noucentisme va ampliar la ciutat del Modernisme al Noucentisme.

El Noucentisme, la seva ideologia és la imposició de la raó, la precisió, la serenitat, l'ordre i la claredat, per això es veu tan cimètric molts carrers, com "illes" de edificis on al mig hi havia un interior com un jardí on la gent podia passejar però ara en queden molt pocs, perquè ho han aprofitat per fer botigues o restaurants.

 

* La imatge següent és d'un quadre que a l'actualitat està pintat a la portada del llibre de Josep Carner (el qual estem treballant en aquests moments a Literatura Catalana).

Aquest quadre ens pot deixar interpretar que buscaven la bellesa i la perfecció formal, amb el gust per paraules arcaiques, referències clàssiques i ritmes harmònics. Les pretensions estètiques i ideològiques dels autors de la generació del 14 eren molt similars.

Parelles d'enamorats de la literatura

Quantes parelles d'enamorats hi ha a l'historia de la literatura? Avui us diré a tres parelles d'enamorats literaris, algunes llegides a classe, de català o de llatí però sobretot és de literatura.

TIRANT LO BLANC I CARMESINA  

Tirant s'enamora de Carmesina, la filla de l'Emperador de l'Imperi Grec. És un amor a primera vista, encara que fan diversos jocs amorosos sense arribar al "acte" gràcies a la criada de Carmesina, ja que Carmesina no vol fer-ho fins que arribin al matrimoni. El matrimoni arriba gràcies a les proeses de Tirant, amb l'autorització del pare de Carmesina, al final Tirant mor d'una malaltia, i Carmesina també mort a causa de la tristesa que li provoca la mort del seu estimat Tirant.

CUPIDO & PSIQUE

En una ciutat de Grècia, vivien tres princeses, la bellesa de la tercera era extrema i per ressaltar-ho els pares la van anomenar Psique. Va ser tanta la seva bellesa que els habitants del poble la van arribar a comparar amb Venus, sense pensar en les conseqüències que li podien causar a la bella princesa. 

La deessa Venus enfurismada va encarregar-li al seu fill, Cupido, que fes que Psique s'enamorés de l'home més monstruós de tots. Passava el temps i Psique no es casava, els pares preocupats varen anar a l'Oracle i aquest va dir que la portessin al lloc més alt de les muntanyes, un cop allà una forta ventada la va dur a un prat, i allà es va adormir. Quan es va despertar, va trobar un palau on va passar la nit, i sense adonar-se'n algú és va estirar amb ella i la va fer seva, sense mostrar la seva identitat a l'alba. 

Varen passar els dies amb els matins solitaris i les nits de plaer per a Psique, un dia ella va demanar a aquell home estrany si podia veure a les seves germanes, aquest ho va acceptar i, com cada matí, tornà a marxar sense mostrar la seva identitat. Amb el temps Psique va quedar embarassada i va tornar a demanar al seu home la visita de les seves estimades germanes, tot i que aquest renegava ho va acceptar. Cada vegada que les germanes preguntaven a Psique pel seu marit, aquesta deia que estava de viatge, fins que va acabar confessant a les seves germanes que coneixia molt poc, per no dir gens, al seu marit. Les germanes, horroritzades, van dir a Psique que havia de matar al seu estimat, i aquesta molt ingènua ho va intentar; va agafar un ganivet, amb la intenció de tallar-li el coll, i una làmpada que en acostar-la al rostre va adonar-se'n de que aquell home que era el seu marit, era Cupido. De sobte una gota d'oli del llum cau sobre l'espatlla despertant-lo.

Cupido va marxar dels braços de la preciosa Psique tot dient: "Plora, sí. La meva mare Venus, em va ordenar que et fes morir d'amor per el més miserable dels homes, i aquí em veus. No vaig poder resistir-me a la teva bellesa i t'he estimat... que et vaig estimar, tu ho saps! Ara el càstig per la teva traïció serà perdre'm", i Cupido allunyant-se, va marxar. Psique desconsolada va dedicar-se a voltar per el món intentant recuperar, inútilment, el favor dels déus. Però la fúria de Venus la seguia, fins que un dia la va trobar i va menysprear l'embaràs de la jove i la va tancar amb les seves criades; Soledat i Tristesa.                      

CALISTO I MELIBEA
L'obra anomenada La Celestina, comença quan Calisto veu casualment a Melibea a l'hort de casa, on ha entrat a buscar un falcó seu, demanant-li el seu amor. Aquesta ho rebutja, però ja és tard, ha caigut violentament enamorat de Melibea.Per consell del seu criat Sempronio, Calisto recorre a una vella prostituta i ara alcahueta professional anomenada Celestina qui, fent-se passar per venedora d'articles diversos, pot entrar a les cases i d'aquesta manera pot actuar de casamentera o concertar cites d'amants; Celestina també regenta un prostíbul amb dues pupil·les, Areúsa i Elicia.L'altre criat de Calisto, Pármeno, la mare va ser mestra de Celestina, intenta dissuadir, però acaba menyspreat pel seu senyor, a qui només li importa satisfer els seus desitjos, i s'uneix a Sempronio i Celestina per explotar la passió de Calisto i repartir-se els regals i recompenses que produeixi.Mitjançant les seves habilitats dialèctiques i la promesa d'aconseguir el favor d'alguna de les seves pupil · les, Celestina s'atreu la voluntat de Pármeno, i mitjançant la màgia d'un conjur a Plutó, unit a les seves habilitats dialèctiques, aconsegueix així mateix que Melibea s'enamori de Calisto. Com a premi Celestina rep una cadena d'or, que serà objecte de discòrdia, ja que la cobdícia la porta a negar-se a compartir-la amb els criats de Calisto, aquests acaben assassinant, per la qual cosa es van presos i són ajusticiats.Les prostitutes Elicia i Areúsa, que han perdut a Celestina i als seus amants, tramen que el fanfarró Centurio assassini a Calisto, però aquest en realitat només armarà un xivarri. Mentre, Calisto i Melibea gaudeixen del seu amor, però en sentir l'agitació al carrer i creient que els seus criats estan en perill, Calisto salta el mur de la casa de la seva estimada, cau i es mata. Desesperada Melibea, se suïcida i l'obra acaba amb el plor de Pleberio, pare de Melibea, qui lamenta la mort de la seva filla.

Com imaginem els personatges de Mar i cel.

 Saíd.
És lluitador, ajuda a totes les persones que pot, però els sentiments de l'amor no els coneix fins que no coneix a Blanca.

  Blanca.
Blanca és molt poderosa, ha viscut sempre des de les ordres del seu pare, i ella l'han ensenyat d'una manera la qual quan surt a veure món no reconeix les coses que li han explicat, sinò que tot és molt més dolent i diferent. Acaba fent el que els seus sentiments li diuen, i no pas el que el seu pare li diu que ha de fer.

Hassen.
Mai anirà en contra del seu amo, sempre està amb ell, i l'ajuda en tot encara que el cridi.

Malek.
Intenta agafar el poder, però el final mor.

Carles.

Fa tot el possible perquè ell sortir bé en tot, perquè Déu estigui content.

Ferran.
Està enamorat de la Blanca des de petit, i li confesa al seu amor a dintre el vaixell abans de que es pensi que va a morir.

Roc i Guillem.

 Mohamet.

 Osman.

 Joanot.

Opinió sobre alguns enllaços d'internet.

Avui, us comentaré si algunes de les pàgines webs que podem trobar actualment a les xarxes socials, són fiables o no fiables, apart també hi ha moltes pàgines webs que aporten molta informació on els joves els hi va molt bé per fer treballs educatius, però d’altres que encara que aportin molta informació no són fiables perquè s’inventen algunes dates o coses, com per exemple a vegades els blocs normals de gent, “viquipedia” i “wikipedia”.

Per això comentarem tres pàgines webs per saber si són fiables i si aporten l’informació desitjada.

Primera pàgina web: http://www.xtec.cat/~malons22/personal/

Aquest enllaç aporta molta informació en els joves, que és molt fiable, apart entre que hi ha l’informació desitjada, podem trobar exemples d’alguns dels poemes, poesies dels autors d’aquella època, i per acabar exercicis de tot el contingut que s’ha explicat durant aquella pàgina web.

L’informació d’aquesta pàgina web és de la literatura, sobretot la Renaixença i també des del 1892 al 1931 on hi trobem el Modernisme, Noucentisme, l’Avantguardia, la llengua literària, la literatura infantil i juvenil, i tota la cronologia literària (literatura catalana i literatura universal “del 1892 fins al 1931”). També hi ha totes les biografies dels autors d’aquelles èpoques per així si els alumnes fan un comentari d’un poema tenen tota l’informació en una sola pàgina web (els trobem durant l’explicació el seu nom amb un enllaç de la pròpia pàgina web).

Segona pàgina web: http://www.traces.uab.es/tracesbd/

Aquest enllaç principalment és d’autors de diverses èpoques, bastant fiable perquè l’informació ens la proporciona l’Universitat Autònoma de Barcelona del departament de filologia catalana, exactament investigadors, professors visitants, becaris i personal tècnic. “Traces” és una pàgina web on hi ha la base de dades de llengua i literatura catalanes, on hi trobem sobre diversos autors que s’han mort a l’actualitat: les seves biografies, bibliografies, comentaris i crítiques que han fet, entrevistes, estudis, pròlegs, etc.

També ens proporciona altres enllaços de l’Universitat Autònoma de Barcelona sobre la literatura catalana.

Tercera pàgina web: http://www.mapaliterari.cat/ca/

Aquest enllaç principalment és un mapa de tot el món literari on podem veure totes les obres on van ser escrites de tots els autors coneguts catalans, entre altres autors coneguts d’altres llengües, però sobretot dels autors catalans.

Pot anar molt bé si vols saber alguna informació sobre on la escrit, etc. el llibre el qual t’agrada.

Es pot veure amb espais, institucions, rutes o tot, sobre els autors. La recerca pot ser literària o geogràfica.

Des de un principi, ja interpretem que pot ser fiable, per les diverses informacions que ens d’on per tots els autors que hi ha. I està patrocinat per la Generalitat de Catalunya i per la Fundació de Caixa Catalunya.

Espero que l'informació proporcionada us faci servei algun dia.