dissabte, 3 de maig del 2014

Rodoreda, una vida de novel·la

Mercè Rodoreda, com tants d'altres, va ser protagonista d'una de les etapes més convulses de la història del país. Feu un resum biogràfic de la nostra escriptora i contextualitzeu-hi l'obra que és objecte del nostre estudi.

Mercè Rodoreda, va nèixer el 1908 a Barcelona i va morir el 1983 a Girona. Va deixar d'anar a escola molt petita i passà una infantesa solitària lliurada al somni i a la lectura. 
Obté amb Aloma el premi Crexells de l'any 1937. Posteriorment la refarà i en publicarà la versió definitiva l'any 1969. Les circumstàncies dramàtiques de la Guerra Civil espanyola l'obliguen a emprendre la pelegrinació de l'exili. El 1954, coincidint amb el seu afincament a Ginebra comença la seva etapa de maduresa escrivint títols tan coneguts com Vint-i-dos contes (1958), La plaça del Diamant (1962), potser la més coneguda i emblemàtica, portada la cinema i traduïda a nombrosos idiomes, El carrer de les Camèlies (1966), Un jardí vora el mar (1967); La meva Cristina i altres contes (1967). És a finals de la dècada dels setanta que torna a Catalunya. Amb Mirall trencat (1974), acabada a Romanyà de la Selva, començaria la seva etapa de vellesa; al 1980 apareixen Viatges i flors i Quanta, quanta guerra i el 1986 La mort i la primavera, la seva obra pòstuma.

Context historic de l'obra va ser escrit a l'exili (1939 fins el 1972) quan va haver-hi la guerra civil espanyola:

A partir de l'any 1937, Rodoreda ocupà el càrrec de correctora de català en el Comissariat de propaganda de la Generalitat. En aquest ambient hi conegué escriptores de l'època com Maria Teresa Vernet, i hi establí llaços d'amistat amb Julieta Franquesa, entre d'altres.
El Premi Joan Crexells de narrativa de l'any 1937 s'atorgà a Mercè Rodoreda per la seva obra Aloma. Aquest mateix any, se separà del seu marit Joan Gurguí, després d'onze anys de matrimoni i amb un fill en comú. El seu suposat amant, Andreu Nin i Pérez, fou detingut el dia 16 de juny davant de la seu del seu partit a La Ramba de Barcelona, on dies més tard fou torturat i assassinat per agents de la policia soviètica per ordre del General Aleksandr Orlov a la presó d'Alcalá de Henares.
L'any 1938, fou publicada per la Institució de les Lletres Catalanes la cinquena novel·la de Mercè Rodoreda titulada Aloma. Aquesta fou la primera obra que Rodoreda acceptà com a obra seva, encara que posteriorment la reformà i publicà de nou. El mateix any, en representació del PEN Club de Catalunya, viatjà juntament amb l'escriptor català Francesc Trabal, i llegí una benvinguda escrita per Carles Riba al congrés internacional del PEN club a Praga.
El 23 de gener del 1939, pocs mesos abans de la desfeta dels republicans, Mercè Rodoreda marxà a l'exili. Pensant-se que la separació seria breu deixà el fill amb la seva mare. Encara que Mercè Rodoreda no havia participat mai en política, partí per consell de la seva mare, que temia problemes a causa de les activitats de col·laboració amb publicacions en català i algunes revistes d'esquerres durant els anys anteriors. Juntament amb altres intel·lectuals de l'època, anà de Barcelona a Girona amb un bibliobús propietat de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya, després seguí el camí pel Mas Perxés, al municipi d'Agullana, fins a travessar la frontera administrativa pel Pertús; entrant a l'estat francès el 30 de gener. Després de pernoctar al Voló, es dirigiren a Perpinyà; allí hi passaren tres dies i a continuació viatjaren fins a Tolosa de Llenguadoc amb tren. 
En el 1958, presentà Una mica d'història al Premi Joanot Martorell, encara que no guanyà sinó que ho féu Ricard Salvat amb Animals destructors de lleis; emperò, aquesta novel·la fou publicada l'any 1967 aquest cop amb el títol de Jardi vora el mar.

Jardí vora el mar:
Ens relata la vida d'un jardiner que ha treballat per diferents amos benestants en una mateixa torre vora el mar durant sis estius de la seva vida. Des de la visió del sensible jardiner, es relaten històries dels senyors, els seus amics i veïns plenes de sentiment, i sobretot una història d'amor de dos (nen i nena) que al final acaba tragicament. Tot això, amb un protagonista ocult que és el jardí vora la mar que resguardarà tot un conjunt de flors i símbols.

Rodoreda.jpg  

Altres mites en el teatre d'Espriu: Ester i Fedra

Espriu, bon coneixedor de l'antiguitat clàssica utilitza sovint elements de la literatura i mitologia grega i romana. Espriu, però, també era un bon coneixedor de la literatura bíblica. No és estrany, doncs, que a la seva obra aparegui elements d'aquestes dues tradicions. Em d'investigar quins són els mites de Esther i de Fedra i de quina manera els incorpora Espriu a la seva obra.

* Mite d'Esther.
És una obra de teatre que Salvador Espriu va concebre el 1948.

És una història bíblica però amb matisos esperpèntics. Presenta una doble acció, una de real al jardí de Sinera (Arenys), lloc on es fa la representació, i l'altra de fictícia a Susa, centre de l'antiga Pèrsia. El personatge de l'Altíssim és un cec que fa el paper de romancer, coneix els vilatans i en parla, i enllaça les dues històries. El rei Assuerus repudia, per desobedient, la seva reina Vasthi, i els consellers li diuen que ha de convocar pretendentes al tron, perquè cal que es busqui reina. Mardoqueu és la figura de jueu gran, que observa de prop els moviments de palau, ja que es fa amic de Secundina, la portera. Sap que el seu poble té molts enemics, un de molt important és Aman, el primer ministre, i se li acut fer presentar a la convocatòria la seva protegida Esther, que de molt petita no tenia pares. Li canvia el nom d'Hadassa pel d'Esther, paraula que en hebreu vol dir "amagar"; no vol que se sàpiga que és jueva. Ella és molt bonica i Assuerus la pren per esposa. Mardoqueu, que sempre està al corrent de les enraonies cortesanes, sap que s'ordeix un pla per assassinar el rei i ho denuncia, de manera que Assuerus li ha d'estar en deute. Quan Aman fa veure al rei que les comunitats jueves el perjudiquen i s'han d'eliminar, és quan la reina Esther es juga la vida demanant la salvació del seu poble, i l'obté, i no sols això, sinó que el monarca mana anihilar els partidaris d'Aman i de l'extermini dels jueus.



* Mite de Fedra:
És una obra teatral escrita per Salvador Espriu el 1977. 

Fedra és la filla de Minos i Pasífae, germana d'Ariadna. Deucalió, el seu germà, la va oferir a Teseu, rei d'Atenes, per casar-s'hi, tot i estar casat amb Antíope, una amazona. Durant el banquet nupcial de Fedra i Teseu, es va produir un atac de les amazones. Fedra va enamorar-se d'Hipòlit,el fill de Teseu i Antíope, aquest va refusar-la. Fedra, espantada per la por que Hipòlit expliqués a Teseu les intencions d'ella, va dir que Hipòlit l'havia intentar violar. Teseu ple de ràbia, va demanar a Posidó que matés a Hipòlit. Posidó va enviar un monstre marí quan Hipòlit conduïa un carro a la vora del mar, que va espantar els cavalls i va provocar la mort del noi. A causa dels remordiments, Fedra, es va penjar.

divendres, 2 de maig del 2014

Antígona i el teatre contemporàni: Bertrold Brecht i Jean Anouilh

L'obra d'espriu "Antígona" ha estat relacionada amb dues antígones de dos autors contemporanis a Espriu. Brecht i Anouilh escriuen dues antígones amb les seves "peculiaritats". Feu una ressenya de la vida d'aquests dos personatges i de les peculiaritats de les seves antígones.
A continuació hi han els dos autors amb les seves obres:

Bertolt Brecht:

Eugen Berthold Friedrich Brecht, però era més conegut com a Bertolt Brecht, va nèixer el 1898 a Augsburg i va morir el 1956 a Berlín.
Va ser un dels dramaturgs i poetes alemanys més influents del s. XX. 
Va obtenir premis diverses vegades tant per l'Alemanya de l'Est com per la de l'Oest, però també internacionalment.
Va començar a estudiar medicina a Munic, però va haver d'interrompre els seus estudis, perquè el van cridar a files com a soldat sanitari en un hospital militar durant la I Guerra Mundial, allà va conèixer a Paula banholzer, la qual va donar llum al seu fill Frank el 1919. Va fer de soldat alemany, però Fran cauria a Rússia el 1943 durant la II Guerra Mundial.

Bertold Brecht, des del 1926 va tenir freqüents contactes amb artistes socialistes, els quals van influir molt en la seva ideologia. Les seves primeres obres ja van tenir alguna característica de la seva interpretació de Hegel, les obres del qual va conèixer des de la seva primera joventut, així com dels seus estudis de les obres de Karl Marx.



-"Antígona" de  Brecht:  
Es va estrenar a Zuric el 1948, cosa que fa que sigui posterior a l'estrena de l'obra d'Espriu. 
L'Antígona de Brecht  situa l'acció en el Berlín de 1945 (finals de la Segona Guerra Mundial). Té certa relació amb la d'Espriu ja que les dues estan ambientades amb una situació de dictadura política que vivien en el moment d'escriure-la. Ells també van donar un toc de modernitat a l'obra a diferència del text incial. Per la resta de coses, les dues són semblants, com per exemple la concepció pessimista del món. 


Jean Anouilh:

Va nèixer el 1910 a Bordeus (Gironde) i va morir el 1987 a Lausana (Suïssa).
Va ser un escriptor francès, autor de nombroses obres de teatre, la més cèlebre de les quals és Antígona, relectura moderna de l'obra homònima de Sòfocles. Va estudiar dret i va treballar en una agència de publicitat. La seva vida teatral va començar als 18 anys.
Va organitzar el seu treball en sèries temàtiques, alternant Peces roses i Peces negres. Les primeres són comèdies que es caracteritzen per la fantasia com Le bal des voleurs (1938), mentre que les segones mostren l'enfrontament entre els herois i la gent que l'envolta, sovint recolzades pels mites clàssics com Eurydice (1941), Antígona(1944) o Medea (1946).
Després de la guerra escriu peces metrateatrals (el teatre dins el teatre) com La Répétition ou l'Amour puni (1947),Colombe (1951), i Peces satiriques com Pauvre Bitos ou le Dîner de têtes (1956).
Va adaptar diverses obres d'autors estrangers, en particular de Shakespeare. També va dirigir algunes de les seves obres (per exemple, Dove 1974). També va treballar en guions cinematogràfics i televisius.





-"Antígona" de Anouilh:
Va escriure l'obre el 1942 com un acte de resistència a l'ocupació alemanya que va patir França durant la Segona Guerra Mundial. Ho va fer pel caràcter heroic i just d'Antigona i per la seva essència de la tragèdia.

Els simbolistes i els símbols

Capficats com estan en trobar la bellesa més enllà de la "realitat material", els simbolistes es veuen abocats a utilitzar les paraules en un sentit que va més enllà de l'"objecte" al que es refereixen: són els símbols. 
Bartomeu Rosselló-Pòrcel no n'és una excepció, com segurament ja haureu descobert fruit de la nostra experiència lectora. Em d'esmentar i analitzar 4 símbols que apareguin en l'obra de Rosselló-Pòrcel, com més fonamentals millor. 

Bartomeu Rosselló-Pòrcel té alguns o bastants símbols en tots els seus poemes, però el principal i el més destacat és l'àngel. Però també hi ha tots aquests: 
Llum, flama, foc, fosca, ombra, visió, ritme, vibració, remolor, moviment, lluita, potència, flagell, corba, aigua, cristall... Per damunt de totes, hi trobem el foc i les seves derivades hi tenen un protagonisme especial. 

* El foc és la màxima expressió de la puresa, el dinamisme i l'ascensió. És el contrast a la foscor, la caiguda i la mort. El foc és un element simbòlic que transcendeix l'ornament de la sinestèsia, per convertir-se en alguna cosa més: és la purificació, lluita de contraris, llum, vida, ascensió, moviment i canvi perpetu, immaterialitat, misteri. L'oposat a la foscor, l'ombra i la cendra. Com a símbol arriba a ser més important que el mar, encara que ja Palau i Fabre recordava que segons Heràclit el mar era la primera metamorfosi del foc.

 

* L'àngel és un dels símbols més destacats i importants de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, va tenir de models Rilke, Rafael Alberti, Federico García Lorca i la Divina Commedia de Dant (iconografia). L'àngel es pot identificar molt bé en el poema: "El Captiu", també hi apareix el símbol de l'heroi; "Festa"; "Auca"; "Ardent himne"; "Dansa de la mort";...
A vegades el seu paper és merament ornamenta ("Brollador"), però a "El Captiu" té un paper integrat en el sentit central del poema.
L'àngel rossellonià (present en altres poemes, però no amb la mateixa funció simbòlica) està més relacionat amb la concepció d'un poeta com Rilke que amb la tradicional cristiana.
L'àngel és la criatura invisible present en el visible, el nexe de contacte entre el món real i un coneixement superior, que es pot encarnar en la poesia.






* Aigua: Es tracta d'un símbol clarament cristià: l'aigua purifica els pecats de l'home, també es interpretada com el símbol de la vida, però també de la mort.


* La llum, es tracta d'un símbol que evoca la veritat i l'amor, La lluna simbolitza l'univers, però el sol, és el prinicpi masculí de l'univers.
La llum també simbolitza bondat, protecció i de companyia, de vida, d'alliberament i salvació, i també d'alegria i felicitat plenes, de ciència, justícia i rectitud, també és símbol fins i tot del mateix Déu.



dijous, 10 d’abril del 2014

Els "mestres" de Rosselló-Pòrcel

Rosselló un cop superada l'etapa d'aprenentatge a Mallorca com a deixeble de Gabriel Alomar, inicia la seva producció vinculada no només, però principalment, a l'estètica post simbolista. Dos noms aparèixen com a referents de l'autor: Rainer Maria Rilke i Carles Riba. Hem de buscar una breu contextualització de cada un d'ells i explicar en quins aspectes es pot veure la seva influència en Bartomeu.

Gabriel Alomar:
Va nèixer el 1873 a Palma i va morir el 1941 a Caire, va ser un poeta, prosista i assagista mallorquí, molt relacionat amb el moviment d'art català del modernisme tot i que en féu una interpretació molt personal.

Rainer Maria Rike:
És un reconegut poeta austríac en llengua alemanya del segle XIX.
En un intens període creatiu, l'autor va completar les Elegies de Duino durant unes setmanes de febrer de 1922. Abans i després, va escriure les dues parts d'un cicle de poemes Sonets a Orfeu. 

En aquest últims poemes del Sonets a Orfeu, van ser els principals poemes que van inspirar a Rosselló.
 

Carles Riba: 
 Va nèixer el 1893 i va morir el 1959 a Barcelona, va ser un escriptor i poeta català. Autor dels dos llibres que formen "Estances, Elegies de Bierville, Salvatge cor, Del joc i del foc, Esbós de tres oratoris", i traductor de "l'Odissea d'Homer", de les Vides paral·leles de Plutarc, del teatre de Sòfocles i del teatre d'Eurípides.



Influències: 
A Mallorca, el modernisme de MIquel dels Sants oliver o Gabriel Alomar s'encavalca amb la presència de l'Escola Mallorquina (etiqueta de difícili controvertida adscripció noucentista), que estén la seva influència al llarg de tot un extens període de temps que arrenca inicialment en Costa i Llobera i Joan Alcover.

A Catalunya, el noucentisme representa per poetes com Carner comença a evolucionar i també Carles Riba, cap a un marcat simbolisme d'influència francesa i europea.
En les dècades dels anys 20 i 30 es consolida un procés de renovació i decantació del llenguatge en la poesia catalana, sobretot de la mà de Carles Riba, que té una profunda relació amb els models europeus, especialment amb Rilke i Valéry. La seva filiació és fonamentalment purista, intel·lectualista i, fins a cert punt, hermètica. És l'anomenat postsimbolisme, que s'haurà d'enfrontar, ja a mitjan anys trenta, amb els correts de poesia i literatura combatius i militants.

Rosselló- Pòrcel donara com a resultat una poesia en què es detecten tres ingredients fonamentals: purisme, surrealisme i neopopularisme. Aquests tres ingredients tindran cabuda gairebé de la mateixa manera, encara que en la seva personal destaquen sobretot els trets d'abstracció i intel·lectualisme que més l'acosten a la figura d'un poeta racional i visionari com Rilke, Valéry, Riba i Guillén.


L’angel és un símbol de la mort posposada o diferida: presenta un estat ideal d’eternitat o immortalitat. És un ésser atemporal, sense edat ni sexe.
Que Bartomeu utilitza en alguns dels seus poemes, que va agafar influència de Rilke.
Rilke és una referència constant de l’angelologia poètica del s. XX, però és també més que no pas això: el poeta de l’home i la seva relació amb les coses.
La iconografia angelològica està present en la poesia simbolista, però ja era un recurs habitual de la poesia clàssica.

Rosselló-Pòrcel va accedir al coneixement de Rilke, ha través del seu mestre Carles Riba, que va traduir 27 poemes. Va establir relació de deixeble a mestre amb Carles Riba arran de la traducció del poema de Rilke pertanyent al seu “Llibres d’hores” <<De si una volta algú t’hagi amat>>.

El motiu de l’àngel no tindrà en Rosselló, com és natural, una única via de penetració. A part de les presències de Rilke i Riba, tant el Dant del “Purgatorio” com la gran poesia coetània de la generació del 27 hi van tenir un paper essencial, i així, des d’aquestes fonts, és com es fan presents en vuit de les seves composicions: poema VIII, “Brollador”, “Sonet marí”, etc.

Rosselló necessita l'angel (poesia), però l'angel, com ens adverteix Rilke en l'<<Elegia primera>>, és terrible, i pot destruir-lo amb la revelació de la veritat.
En els primers versos "d'El captiu" es respita, doncs, la presència del Rilke de "l'Elegia primera", aquella en la qual el poeta txec s'adona que tampoc l'àngel, a qui se sent temptat de reclamar ajuda, voldrà atorgar-la-hi.

L'àngel, com en Rilke, és l'ésser humà transcendit, fet eternitat, lliure, ésser majestuós de l'invisible que observa el visible des de dalt. 

Es pot afirmar que la literatura era entesa per Rosselló i el seu amic Espriu sobretot com una "comunicació en clau privada i com a reflexió irònica sobre la realitat més immediata".

dimarts, 18 de març del 2014

La curta, però intensa vida de Bartomeu Rosselló Pòrcel

Aquesta setmana hem fet una línea del temps sobre la vida de Bartomeu Rosselló Pòrcel. I l'hem penjada a la pàgina web: timerime.com
I us la publico en aquí.

http://timerime.com/es/linea_de_tiempo/2796883/Bartomeu+Rossell+Prcel/

dimecres, 5 de març del 2014

El "previsible" senyor Calders

Avui us farem un retrat literari del caràcter de Pere Calders mitjançant l'anàlisi dels trets principals dels caràcters dels seus personatges del llibre de les Croniques de la veritat oculta.

Els personatges de Pere Calders són quasibé tots que quan els hi surt una cosa màgica (de fantasía)  no és sorprenen, ho arreglen fins que ja ho han solucionat, intenten busca una solució, són investigadors, tradicionalistes, imaginatius, intel·ligents, tossuts, dubten de les coses per poder fer el bé, lluiten per les coses que volen, reflexionen del que és la vida, són segurs, no són superstijosos, tenen actitud d'autoritat i formal, però alguns pobres volen donar lliçons en els rics, perquè volen fer veure que tothom és igual, et fan imaginar la realitat d'una manera fantasiosa, a vegades també absurda i racionalistes, poc dramatisme.
Les nostres inseguretats ens proporciona problemes, trobar-se els propis defectes és quan ve la infelicitat.

El futur no el poden canviar, això s'anomena determinisme, i Pere Calders ho utilitza en La Clara Consciència, el final no som com volem ser sinó les circumstàncies ens fan el qué som.
Pere Calders, també podem observar que estava trist per no poder estar al seu país d'origen en un dels seus contes.

Però sobretot els personatges i com també Pere Calders volen ser com són, no ser el que els hi diuen que han de ser. 
Ell era imaginatiu a través de la realitat, del que llegia a través dels diaris, i el que veía cada dia a la vida real.

Espero que us hagi ajudat a saber com podem interpretar a través dels seus contes com era ell, poder m'he pogut equivocar en alguna cosa, si és així, només m'ho heu de comentar.
Gràcies.
  

dijous, 27 de febrer del 2014

La "veritat veritable" darrera de l'anècdota

Després d'haver acabat el llibre de Croniques de la veritat oculta us explicaré tres contes de Pere Calders (els que més m'agraden) i us explicaré el que hi ha amagat.

Raspall

* Resum:
És un nen que desitja tenir un gos perquè en "Turc" era el gos que tenia ell, es va menjar el barret del seu pare, i la mare el va portar a casa de la noia casada del jardiner. Després de tan busca alguna cosa que omplis el buit del gos, es va troba amb un raspall vell que el fer servir de mascota, aquesta mascota adquireix vida pròpia, tot i que els seus pares no s'ho creuen. En una nit en la que els entren a robar, i el lladre vol agafar el pare, el nen li diu al Raspall que el busqui i que els mosseguí, aquest ho fa i els lladres marxen. Els seus pares, davant d'aquest fet, decideixen fer-li una caseta al jardí i amb un rètol que diu "No és segur que ho sigui, però mereixeria ésser-ho".

* Que s'hi amaga a darrera? 
Doncs que en la vida real s'ha de fer cas a un nen petit, perquè a vegades et pot sorprendre, i que la felicitat d'un nen és lo primer.

* Part del recull: 
Està dins de la tercera part, titulada "L'escenari desconcertant". En aquesta última part hi trobem els contes que expliquen històries que posen en evidència les contradiccions humanes. 

Un crim

* Resum: 
El personatge principal havia conegut una noia i volia prendre's el festeig amb calma, o així és com ho veia la tieta Purificació, qui anava punxant al noi per veure si acomplia la seva paraula, ja portaven 7 anys de festeig i cada diumenge anava a Reus a veure a la noia. Ell va comprar una destral a la ferreteria del poble, i la va guardar a l'hotel, i una dia va agafar la destral per si a cas, i van anar al teatre, on va treure una destral i la va matar al mig del teatre. Al judici, el fiscal l'acusa d'homicidi premeditat, perquè havia comprat la destral per fer-ho i la va dur al teatre amb aquesta intenció. En canvi, l'advocat el presenta com un pobre home que ja no pot més i, a cop calent, mata la vella. L'advocat ho fa tan bé que el narrador surt absolt havent de pagar només una petita multa per escàndol públic.

* Què s'hi amaga al darrera?: 
La llei és arbitrària, és a dir, l'absurditat portada a l'extrem d'alguns processos judicials. El fet que no sempre la llei sigui aplicada amb igualtat i justícia.

* Part del recull: 
L'escenari desconcertant. En els relats que formen part d'aquesta secció trobem històries mitjançant les quals es qüestionen i evidencien les contradiccions de les conductes humanes. L’autor transmet al lector a través d’un mitjà didàctic i entretingut, pel que fa el conte, consideracions que tenen a veure amb el canvi dels valors humans, uns valors en crisi com a conseqüència d’una època de gran dificultat: la Guerra Civil i l’exili.

El problema de l'Índia: 

* Resum: 
El protagonista se’n va a l’Índia. Quan va sortir de l’hotel on s’havia allotjat, el sorprèn veure una vaca que caminava per la vorera sola. Va a buscar un policia i el policia li diu que la vaca els guarda i que no li faci res; i que ell ha de canviar de camí i no causar-li cap molèstia. S’adona que a tot arreu hi ha vaques i la gent les tracta amb cortesia. D’altra banda, hi havia una noia anglesa que l’havia enamorat i, com a galant que era, va anar a buscar un ram de flors. Però una vaca el va veure de lluny i va venir cap a ell a fi de menjar-se el seu ram. Ell no podia dir res perquè si el seu ram li venia de gust menjar-lo, estava obligat a donar-l’hi. Això el va molestar i va planejar una estratègia en contra de les vaques. A la floristeria va encarregar dos rams: un d’econòmic i l’altre opulent. El segon ram serviria per a satisfer l’animal així va passar pel seu costat, i la vaca se'l va menjar. El policia que en aquell moment continuava allà li va donar les gràcies en nom de l’Índia per oferir el seu regal a la vaca. Aleshores, el protagonista li va explicar que el ram que s’havia menjat era de baixa categoria i que tenia un altre que era de bona qualitat. El policia es va enfadar quan va escoltar el que havia dit i el va detenir perquè deia que havia comès un delicte perquè havia fet trampa a una vaca sagrada i el tanca a la presó tres mesos. 

* Què s'hi amaga al darrera?: 
El fet que s'hi amaga és l’estranyesa davant dels costums d’altres cultures i que hem de ser més respectuosos i coneixedors dels costums o de les lleis de les religions establertes en altres països que no siguin el nostre. 

* Part del recull: 
És situa a l'apartat de "Ver, però inexplicable" perquè explica una cosa certa encara que nosaltres no ho entenem.


dissabte, 15 de febrer del 2014

Pere Calders

Avui he fet un power point d'en Pere Calders, on l'he penjat a la web de slideshare.net, espero que us agradi.



divendres, 17 de gener del 2014

Els arbres de Josep Carner

Com que ja hem acabat el llibre de "Supervivent d'un cant remor", és una antologia poètica de Josep Carner, un dels últims poemes és "Arbre" del 1953, i ens dedicarem a extreure l'informació de cada arbre que ens diu i explica per així saber els arbres de Josep Carner. Aquí tenim el poema:

Voldria ta ciència,
arbre, per al meu cor,
tu que en el temps geliu ets paciència
i en dia ardent aboques un tresor.

Verd amuntegament d'onades blanes
amb un sospir de pau en cada floc,
el moviment dels núvols agermanes
amb el descans del roc.

Va a cada arbre una cèlica fortuna:
l'auró té deixes d'alba en el fullam recent,
el bedoll s'enamora de la lluna,
en el pi hi ha ditades del ponent.

Cap arbre com el freixe per alta ocelleria
quan apaivaga el dia,
tot lent, un vel ombriu;
i quan, de matinada, la boira s'esgarria,
són cabelleres d'àngel els àlbers vora el riu.

Palpita el vern, de somnis nocturns en recordança.
Tot cintes d'aigua màgica és el desmai suau.
L'om crida el flabiol per a la dansa.
El faig és una església. El roure és un palau.

Tot homes es plany, i l'arbre l'espera i l'aixopluga;
li va el foc i l'aigua, li gronxa l'esperit.
Uns arbres són finestra que l'oratjol belluga,
i d'altres són com una nit.

Trigo, mandrós, d'un encís d'arbre a fer-me lliure;
ullcluc, si sento un arbre m'apar tot la mar;
i un de davant la meva finestra, fa que encar
no em dolgui prou de viure.

És en el llibre de consol que un dia
el Fill de l'Home un orb guarí,
i aquell tornat de tenebror s'esfereïa
en descobrint els vianants en el matí
-Veig arbres que caminen -agenollat va dir.

Uns arbres amb follia que corre i poc s'acaba;
arbres que mena a vagareig, en lloc del pur misteri de la saba,
la sang en sotragueig.

-¿On vas? -les fulles diuen amb llur fidel frisança.
La branca puja sense cap pensament de mal.
Arbre frenat en una fèrtil esperança,
atura'm tu, si cal.


Auró -> fa dos colors, per això diu que deixa d'alba en el fullam recent. És una cèlica (sort) fortuna.



Bedoll -> s'enamora de la lluna. És una cèlica (sort) fortuna.


Pi -> ditades del ponent, és a dir que hi ha trets de persones. És una cèlica (sort) fortuna.


Freixe -> un vel ombriu, i per la matinada la boira s'esgarria.


Vern -> palpita de somnis nocturns en recordança.




Àlbers -> són caballers d'àngel, vora el riu.



Desmai -> és suau.


Om -> crida el flabiol per la dansa.



Faig -> és una església.



Roure -> és un palau.