dimecres, 11 de desembre del 2013

La dona noucentista

Amb aquests quatre poemes em d'esbrinar com era la dona noucentista per en Josep Carner, cada un dels poemes ens donarà uns adjectius i informació que em d'interpretar quan els llegim.

Les llimones casolanes
Metimna, atrafegada, com mou la cara encesa
damunt el voleiar dels braços i el vestit.
El dinar es cou, es veu lluir la roba estesa
i ja a la cantonada és Licas, el marit.


Liceni trenca un vidre. Naïs s'esmuny, plorosa.
Llavores, arrambant-se al mur i amb passes lleus,
amb una revolada cruel i una amorosa
ha restablert Metimna la pau, que amen el déus.


Cansada, pren la copa de bella transparència
on juguen aires, núvols, solcant un blau camí,
i riu, sabent que a l'aigua mesurarà amb ciència
el raig de la llimona, la mel de romaní.


I beu, dant a l'entorn les últimes mirades.
La llum en el cristall, esparvilladament,
damunt sa cara es mou i l'omple de besades
i li fa cloure els ulls, repòs de tant d'esment.


La bella dama del tramvia
Si ran de la parada veieu el "tram" passar
tot ple de "smarts" o gent de la pescateria,
sota un gran feix de plomes eternament hi ha
la bella dama del tramvia.

La nua el seu ermini gelós com un serpent;
sa gorja mal coberta la voluptat exhala;
deurà parlar, quan parli, melodiosament:
és de París o Guatemala.

Tot d'una que l'heu vista, s'allunya a l'infinit
dins el brogit del tròlei i de la baluerna,
i es decandeix llavores la flama del sentit.

Mes, si poguéssim, ¿fora eterna?
¡Oh, no! La bella dama, de plomes sota un feix,
val més que amb sa llegenda s'allunyi benaurada;
si gaire l'escatíem, no fora tanmateix
com la copsà la llambregada.

Car la beutat, o baixa quan hem pujat -ço és…
la nostra maniobra subtil resulta vana-,
o resta, i és de Gràcia i de segur diu "pues",
sollant la parla catalana.

I no hi ha més manera: la dama corre avall
o bé de dispesera tot d'una pren la fila.
Anem a peu, poetes, car la beutat defall
en el topant on hom enfila.

Jovent, ¿oh tu que cerques la joia o el renom!,
no siguis mai fantàstic, que el dol et colpiria.
Totes les esperances de l'avenir són com
la bella dama del tramvia.

Símbols.
L'antic veia la Lluna com una noia casta,
el Sol com un poeta. El foll estiu on som
(la pedra es torna brasa i l'aire es torna plom,
la fina camiseta com una pell s'encasta)

és com una senyora (Guiteres o Proubasta)
que, sobreeixint, no dóna, amb planta lleu, cap tomb;
baldera, boteruda de natges i de llom,
espera el seu tramvia i amb els ulls clucs ja el tasta.

Bell punt aquell s'atura, ue amb totes dues mans
pren qualsevol dels dos agafadors llampants
i envers la plataforma s'empeny ella mateixa

però damunt l'estrep un peu, un d'únic, deia;
són pocs una minyona, un noi i un d'Agramunt
per a lliurar la cuixa d'en terra, hissant-la amunt.

Camperola Llatina
Alada, véns al solc i a la sembrada 
i decantes el cap a la claror, 
i mig augusta, mig espellifada, 
et corones amb l'or de la tardor. 

Tens la cintura fina i abrivada 
i el si d'una naixent promissió; 
canta la teva boca incendiada 
com una rosa de l'Anacreó. 

I fas anar la teva grana en doina 
com sobirana que escampés almoina 
i et rius del pobre Gàlata ferest. 

Mai no sabràs que dins la gleva amiga 
jeu enterrada una deessa antiga 
que et vetlla encara, compassant-te el gest. 
______________________________________

Les llimones casonales va sobre Metinma (és el nom d'una ciutat de Grècia, concretament d'una illa) és una dona treballadora, és el símbol de l'ordre, de la perfecció, l'equilibri, sinsebilitat. Metinma està fent el dinar, i ha de posar ordre a casa seva perquè els seus dos infants han fet una trapalleria, desprès es fa una llimonada (perfectament equilibrada). És el centra d'interés perquè és la que manté la família, fomenta els valors.

La bella dama del tramvia va sobre la dona idealitzada, que els poetes idealitzant una noia que puja al tamvia, i els hi d'on el consell de no pujar al tramvia perquè desprès no serà la vostra noia, que vagin a peu. No trobaran la bellesa, perquè són ells que se l'imaginen la bellesa.
La dona noucentista és una esquer com l'esperança. Idealitzen la realitat.
Per això la noia que puja al tramvia se l'imaginen molt atractiva, i hi ha una atracció física, i potser que aquesta noia que va al tamvia no sigui de França sinó d'aqui Catalunya, concretament del barri de Gràcia (Barcelona).

Símbols va sobre una dona grassa, i fa referència al símbol de l'estiu, concretament amb la calor inaguantable. Això simbolitza la realitat. I es una culminació de l'estetica noucentista.
La dona grassa que vol pujar al tramvia ella primera i l'han d'ajudar la gent dels voltants per poder pujar al tramvia, i és grassa, basta i fa nossa. 

La camperola llatina va sobre el model de dona d'un camp, que es treballadora, bruta i tremenda, aquest poema està inspirat en un cap d'una estatua, concretament el de Diana, que van trobar enterrat en un camp.


Adjectius que em trobat en els quatre poemes de la dona noucentista són treballadora, atractiva, grassa, basta, bruta, etc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada