Els "mestres" de Rosselló-Pòrcel

Rosselló un cop superada l'etapa d'aprenentatge a Mallorca com a deixeble de Gabriel Alomar, inicia la seva producció vinculada no només, però principalment, a l'estètica post simbolista. Dos noms aparèixen com a referents de l'autor: Rainer Maria Rilke i Carles Riba. Hem de buscar una breu contextualització de cada un d'ells i explicar en quins aspectes es pot veure la seva influència en Bartomeu.

Gabriel Alomar:

Va nèixer el 1873 a Palma i va morir el 1941 a Caire, va ser un poeta, prosista i assagista mallorquí, molt relacionat amb el moviment d'art català del modernisme tot i que en féu una interpretació molt personal.

Rainer Maria Rike:

És un reconegut poeta austríac en llengua alemanya del segle XIX.

En un intens període creatiu, l'autor va completar les Elegies de Duino durant unes setmanes de febrer de 1922. Abans i després, va escriure les dues parts d'un cicle de poemes Sonets a Orfeu. 

En aquest últims poemes del Sonets a Orfeu, van ser els principals poemes que van inspirar a Rosselló.

 

Carles Riba: 

 Va nèixer el 1893 i va morir el 1959 a Barcelona, va ser un escriptor i poeta català. Autor dels dos llibres que formen "Estances, Elegies de Bierville, Salvatge cor, Del joc i del foc, Esbós de tres oratoris", i traductor de "l'Odissea d'Homer", de les Vides paral·leles de Plutarc, del teatre de Sòfocles i del teatre d'Eurípides.

Influències: 
A Mallorca, el modernisme de MIquel dels Sants oliver o Gabriel Alomar s'encavalca amb la presència de l'Escola Mallorquina (etiqueta de difícili controvertida adscripció noucentista), que estén la seva influència al llarg de tot un extens període de temps que arrenca inicialment en Costa i Llobera i Joan Alcover.

A Catalunya, el noucentisme representa per poetes com Carner comença a evolucionar i també Carles Riba, cap a un marcat simbolisme d'influència francesa i europea.
En les dècades dels anys 20 i 30 es consolida un procés de renovació i decantació del llenguatge en la poesia catalana, sobretot de la mà de Carles Riba, que té una profunda relació amb els models europeus, especialment amb Rilke i Valéry. La seva filiació és fonamentalment purista, intel·lectualista i, fins a cert punt, hermètica. És l'anomenat postsimbolisme, que s'haurà d'enfrontar, ja a mitjan anys trenta, amb els correts de poesia i literatura combatius i militants.

Rosselló- Pòrcel donara com a resultat una poesia en què es detecten tres ingredients fonamentals: purisme, surrealisme i neopopularisme. Aquests tres ingredients tindran cabuda gairebé de la mateixa manera, encara que en la seva personal destaquen sobretot els trets d'abstracció i intel·lectualisme que més l'acosten a la figura d'un poeta racional i visionari com Rilke, Valéry, Riba i Guillén.


L’angel és un símbol de la mort posposada o diferida: presenta un estat ideal d’eternitat o immortalitat. És un ésser atemporal, sense edat ni sexe.

Que Bartomeu utilitza en alguns dels seus poemes, que va agafar influència de Rilke.

Rilke és una referència constant de l’angelologia poètica del s. XX, però és també més que no pas això: el poeta de l’home i la seva relació amb les coses.

La iconografia angelològica està present en la poesia simbolista, però ja era un recurs habitual de la poesia clàssica.

Rosselló-Pòrcel va accedir al coneixement de Rilke, ha través del seu mestre Carles Riba, que va traduir 27 poemes. Va establir relació de deixeble a mestre amb Carles Riba arran de la traducció del poema de Rilke pertanyent al seu “Llibres d’hores” <<De si una volta algú t’hagi amat>>.

El motiu de l’àngel no tindrà en Rosselló, com és natural, una única via de penetració. A part de les presències de Rilke i Riba, tant el Dant del “Purgatorio” com la gran poesia coetània de la generació del 27 hi van tenir un paper essencial, i així, des d’aquestes fonts, és com es fan presents en vuit de les seves composicions: poema VIII, “Brollador”, “Sonet marí”, etc.

Rosselló necessita l'angel (poesia), però l'angel, com ens adverteix Rilke en l'<<Elegia primera>>, és terrible, i pot destruir-lo amb la revelació de la veritat.
En els primers versos "d'El captiu" es respita, doncs, la presència del Rilke de "l'Elegia primera", aquella en la qual el poeta txec s'adona que tampoc l'àngel, a qui se sent temptat de reclamar ajuda, voldrà atorgar-la-hi.

L'àngel, com en Rilke, és l'ésser humà transcendit, fet eternitat, lliure, ésser majestuós de l'invisible que observa el visible des de dalt. 

Es pot afirmar que la literatura era entesa per Rosselló i el seu amic Espriu sobretot com una "comunicació en clau privada i com a reflexió irònica sobre la realitat més immediata".