Com que ja hem acabat el llibre de "Supervivent d'un cant remor", és una antologia poètica de Josep Carner, un dels últims poemes és "Arbre" del 1953, i ens dedicarem a extreure l'informació de cada arbre que ens diu i explica per així saber els arbres de Josep Carner. Aquí tenim el poema:
Voldria ta ciència,
arbre, per al meu cor,
tu que en el temps geliu ets paciència
i en dia ardent aboques un tresor.
Verd amuntegament d'onades blanes
amb un sospir de pau en cada floc,
el moviment dels núvols agermanes
amb el descans del roc.
Va a cada arbre una cèlica fortuna:
l'auró té deixes d'alba en el fullam recent,
el bedoll s'enamora de la lluna,
en el pi hi ha ditades del ponent.
Cap arbre com el freixe per alta ocelleria
quan apaivaga el dia,
tot lent, un vel ombriu;
i quan, de matinada, la boira s'esgarria,
són cabelleres d'àngel els àlbers vora el riu.
Palpita el vern, de somnis nocturns en recordança.
Tot cintes d'aigua màgica és el desmai suau.
L'om crida el flabiol per a la dansa.
El faig és una església. El roure és un palau.
Tot homes es plany, i l'arbre l'espera i l'aixopluga;
li va el foc i l'aigua, li gronxa l'esperit.
Uns arbres són finestra que l'oratjol belluga,
i d'altres són com una nit.
Trigo, mandrós, d'un encís d'arbre a fer-me lliure;
ullcluc, si sento un arbre m'apar tot la mar;
i un de davant la meva finestra, fa que encar
no em dolgui prou de viure.
És en el llibre de consol que un dia
el Fill de l'Home un orb guarí,
i aquell tornat de tenebror s'esfereïa
en descobrint els vianants en el matí
-Veig arbres que caminen -agenollat va dir.
Uns arbres amb follia que corre i poc s'acaba;
arbres que mena a vagareig, en lloc del pur misteri de la saba,
la sang en sotragueig.
-¿On vas? -les fulles diuen amb llur fidel frisança.
La branca puja sense cap pensament de mal.
Arbre frenat en una fèrtil esperança,
atura'm tu, si cal.
Auró -> fa dos colors, per això diu que deixa d'alba en el fullam recent. És una cèlica (sort) fortuna.
Bedoll -> s'enamora de la lluna. És una cèlica (sort) fortuna.
Pi -> ditades del ponent, és a dir que hi ha trets de persones. És una cèlica (sort) fortuna.
Freixe -> un vel ombriu, i per la matinada la boira s'esgarria.
Vern -> palpita de somnis nocturns en recordança.
Àlbers -> són caballers d'àngel, vora el riu.
Desmai -> és suau.
Om -> crida el flabiol per la dansa.
Faig -> és una església.
Roure -> és un palau.