Amb
aquests quatre poemes em d'esbrinar com era la dona noucentista per
en Josep Carner, cada un dels poemes ens donarà uns adjectius i
informació que em d'interpretar quan els llegim.
Les
llimones casolanes
Metimna,
atrafegada, com mou la cara encesa
damunt
el voleiar dels braços i el vestit.
El
dinar es cou, es veu lluir la roba estesa
i
ja a la cantonada és Licas, el marit.
Liceni
trenca un vidre. Naïs s'esmuny, plorosa.
Llavores,
arrambant-se al mur i amb passes lleus,
amb
una revolada cruel i una amorosa
ha
restablert Metimna la pau, que amen el déus.
Cansada,
pren la copa de bella transparència
on
juguen aires, núvols, solcant un blau camí,
i
riu, sabent que a l'aigua mesurarà amb ciència
el
raig de la llimona, la mel de romaní.
I
beu, dant a l'entorn les últimes mirades.
La
llum en el cristall, esparvilladament,
damunt
sa cara es mou i l'omple de besades
i
li fa cloure els ulls, repòs de tant d'esment.
La
bella dama del tramvia
Si
ran de la parada veieu el "tram" passar
tot
ple de "smarts" o gent de la pescateria,
sota
un gran feix de plomes eternament hi ha
la
bella dama del tramvia.
La
nua el seu ermini gelós com un serpent;
sa
gorja mal coberta la voluptat exhala;
deurà
parlar, quan parli, melodiosament:
és
de París o Guatemala.
Tot
d'una que l'heu vista, s'allunya a l'infinit
dins
el brogit del tròlei i de la baluerna,
i
es decandeix llavores la flama del sentit.
Mes,
si poguéssim, ¿fora eterna?
¡Oh,
no! La bella dama, de plomes sota un feix,
val
més que amb sa llegenda s'allunyi benaurada;
si
gaire l'escatíem, no fora tanmateix
com
la copsà la llambregada.
Car
la beutat, o baixa quan hem pujat -ço és…
la
nostra maniobra subtil resulta vana-,
o
resta, i és de Gràcia i de segur diu "pues",
sollant
la parla catalana.
I
no hi ha més manera: la dama corre avall
o
bé de dispesera tot d'una pren la fila.
Anem
a peu, poetes, car la beutat defall
en
el topant on hom enfila.
Jovent,
¿oh tu que cerques la joia o el renom!,
no
siguis mai fantàstic, que el dol et colpiria.
Totes
les esperances de l'avenir són com
la
bella dama del tramvia.
Símbols.
L'antic
veia la Lluna com una noia casta,
el
Sol com un poeta. El foll estiu on som
(la
pedra es torna brasa i l'aire es torna plom,
la
fina camiseta com una pell s'encasta)
és
com una senyora (Guiteres o Proubasta)
que,
sobreeixint, no dóna, amb planta lleu, cap tomb;
baldera,
boteruda de natges i de llom,
espera
el seu tramvia i amb els ulls clucs ja el tasta.
Bell
punt aquell s'atura, ue amb totes dues mans
pren
qualsevol dels dos agafadors llampants
i
envers la plataforma s'empeny ella mateixa
però
damunt l'estrep un peu, un d'únic, deia;
són
pocs una minyona, un noi i un d'Agramunt
per
a lliurar la cuixa d'en terra, hissant-la amunt.
Camperola
Llatina
Alada,
véns al solc i a la sembrada
i
decantes el cap a la claror,
i
mig augusta, mig espellifada,
et
corones amb l'or de la tardor.
Tens
la cintura fina i abrivada
i
el si d'una naixent promissió;
canta
la teva boca incendiada
com
una rosa de l'Anacreó.
I
fas anar la teva grana en doina
com
sobirana que escampés almoina
i
et rius del pobre Gàlata ferest.
Mai
no sabràs que dins la gleva amiga
jeu
enterrada una deessa antiga
que
et vetlla encara, compassant-te el gest.
______________________________________
Les
llimones casonales va sobre Metinma (és el nom d'una ciutat de
Grècia, concretament d'una illa) és una dona treballadora, és el
símbol de l'ordre, de la perfecció, l'equilibri, sinsebilitat.
Metinma està fent el dinar, i ha de posar ordre a casa seva perquè
els seus dos infants han fet una trapalleria, desprès es fa una
llimonada (perfectament equilibrada). És el centra d'interés perquè
és la que manté la família, fomenta els valors.
La
bella dama del tramvia va sobre la dona idealitzada, que els poetes
idealitzant una noia que puja al tamvia, i els hi d'on el consell de
no pujar al tramvia perquè desprès no serà la vostra noia, que
vagin a peu. No trobaran la bellesa, perquè són ells que se
l'imaginen la bellesa.
La
dona noucentista és una esquer com l'esperança. Idealitzen la
realitat.
Per
això la noia que puja al tramvia se l'imaginen molt atractiva, i hi
ha una atracció física, i potser que aquesta noia que va al tamvia
no sigui de França sinó d'aqui Catalunya, concretament del barri de
Gràcia (Barcelona).
Símbols
va sobre una dona grassa, i fa referència al símbol de l'estiu,
concretament amb la calor inaguantable. Això simbolitza la realitat.
I es una culminació de l'estetica noucentista.
La
dona grassa que vol pujar al tramvia ella primera i l'han d'ajudar la
gent dels voltants per poder pujar al tramvia, i és grassa, basta i
fa nossa.
La
camperola llatina va sobre el model de dona d'un camp, que es
treballadora, bruta i tremenda, aquest poema està inspirat en un cap
d'una estatua, concretament el de Diana, que van trobar enterrat en
un camp.
Adjectius
que em trobat en els quatre poemes de la dona noucentista són
treballadora, atractiva, grassa, basta, bruta, etc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada